+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Avui vull escriure sobre la importància de la transcendència, és a dir, sobre la capacitat que té la persona de transcendir el món terrenal i obrir-se a Déu. Reduir la persona a un ésser material sense més objectius que els terrenals és, en definitiva, apostar per la seva destrucció i la del món en què vivim.

Cal partir d’una veritat reconeguda per tots: per construir una societat lliure, democràtica i rica en valors cal posar al centre la persona humana.

La pregunta que moltes vegades ens fem davant els canvis socials i la forma de vida que portem és: quin tipus de persona s’està construint des de l’àmbit de l’educació, de la política o de les lleis dels parlaments? Aquí està la clau del futur de la nostra societat.

Si oblidem o neguem que l’ésser humà està obert a la transcendència, a Déu (Veritat, Bondat, Bellesa summa), tindrem moltes dificultats, perquè qui o què dóna valor i importància a la persona? Solament les majories parlamentàries? És evident que els drets humans, les responsabilitats, la dignitat de la persona, la identitat del matrimoni o de la família, no poden dependre d’una votació, per molt democràtica que sigui. Ha d’haver-hi un agafador inamovible que no és un altre sinó la transcendència.

Que bé ho diu el papa emèrit Benet XVI en La caritat en la veritat (Càritas in Veritate)! «Sense la perspectiva d’una vida eterna, el progrés humà en aquest món es queda sense alè». Això vol dir que sense Déu el desenvolupament és impossible i deshumanitzat. Per part seva, i redundant en aquesta mateixa idea, Pau VI ja havia subratllat en la dècada dels seixanta la importància imprescindible de l’Evangeli per a la construcció de la societat des de la llibertat i la justícia.

Déu és garant de l’autèntic desenvolupament humà. Si l’home fos fruit només de l’atzar o de la necessitat o si hagués de reduir les seves aspiracions a l’estret horitzó de les situacions en què viu; si tot fos únicament història i cultura i l’home no tingués una naturalesa destinada a transcendir-se en una vida sobrenatural, podria parlar-se d’increment o d’evolució, però no de desenvolupament. Aquí hi ha la veritable columna sobre la qual es recolza l’autèntic desenvolupament, que permet que sigui humà, perdurable i total.

No tenir en compte aquesta obertura a Déu és abocar-nos al fracàs. Benet XVI ho apunta finament quan diu: «La ferida interior de l’home és la seva llunyania de Déu. El ben primer i essencial de què té necessitat l’home és la proximitat de Déu mateix. Ajudem a guarir aquesta ferida interior de l’home, la seva llunyania de Déu. El Regne de Déu no és alguna cosa al costat de Déu: és senzillament la presència de Déu, força veritablement sanadora».

Això mateix ens va deixar escrit santa Teresa de Jesús, la nostra santa més universal. Ella portava per registre en el seu breviari una estampa en la qual havia escrit: «Que res et torbi. Que res t’espanti. A qui té Déu, no li manca res. Només amb Déu n’hi ha prou». Tant de bo que cadascun de nosaltres tingui cura de manera especial de la seva obertura a Déu i als germans. Que mai ens tanquem en nosaltres mateixos.